Ferides que uneixen i agermanen

Per molt que passin les setmanes, els dies i les hores, l’1 d’octubre segueix perdurant en la meva memòria tan viu i tan real com ho va ser aquell diumenge. Estic convençut que són molts –la majoria, de fet- els veïns i veïnes de Dosrius i Canyamars i d’arreu del país que conserven ben fresc el record d’un dia que romandrà en l’imaginari individual i col·lectiu de molta gent, una jornada transcendental de la nostra història que convé que mai oblidem i que lleguem com cal a les generacions futures.

És per això que, de tant en tant, m’agrada aturar-me un moment i fixar la vista enrere. I m’agrada perquè quan ho faig se’m posa la pell de gallina i el cor se m’omple d’orgull. Viure i compartir aquella jornada, en tota la seva diversitat i complexitat, acompanyat d’amics, coneguts, companys i veïns i veïnes és una experiència personal i vital única que no puc ni vull oblidar mai.

Sens dubte, diumenge 1 d’octubre va ser una diada plena de contrastos i de sensacions ambivalents. Un dia en què el profund i sincer orgull de veure com els vilatans de Dosrius i Canyamars s’unien per plantar cara de forma ferma i pacífica davant els intents de l’Estat espanyol de negar-nos el dret a votar, es barreja malauradament amb la immensa tristesa i el dolor físic i emocional que encara sento –igual que molts amics i veïns- per les càrregues policials que la Guàrdia Civil va dur a terme a la vila de forma indiscriminada, impune i desproporcionada contra centenars de persones  innocents i indefenses.

Les més de 30 persones ferides de diversa consideració -entre elles qui té l’honor d’escriure aquestes paraules-, les urnes segrestades i els equipaments municipals malmesos són el lamentable balanç de la violència desmesurada i injustificable d’aquells que pretenen oprimir i coartar amb porres i armes el legítim dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur.

I és que a Dosrius, des que el sol es va aixecar la gent va ser exemple en tot moment d’altruisme, respecte, tolerància i germanor. I no va ser fins l’arribada de la Guàrdia Civil que la serenor, la pau i l’ambient festiu de la jornada es van veure estroncats per la violència d’un cos de seguretat teledirigit per polítics que no són dignes de representar una societat germana i pacífica com és l’espanyola.

En una de les salvatges càrregues que vàrem patir, a l’Escola Castell de Dosrius, vaig ser víctima directa de la violència policial per intentar de forma infructuosa dialogar amb la Guàrdia Civil. Un fet que ni em converteix en un màrtir ni en un heroi de res i de ningú. No ho vull ni ho necessito. Al cap i a la fi, aquella voluntat necessària de diàleg és la que exigeix el càrrec d’alcalde de Dosrius i la que qualsevol veí i veïna de Dosrius hauria volgut exhibir aquell dia si n’hagués tingut l’oportunitat.

Malgrat les ferides físiques i emocionals, malgrat les urnes robades i malgrat les dificultats per poder fer possible un gest tan simple com dipositar un vot, Dosrius i els seus veïns i veïnes som avui una societat més unida, forta i convençuda que la democràcia és la millor i única via per resoldre els anhels i les voluntats dels pobles. Una vila que sempre ha estat, està i estarà al costat del país, de la voluntat majoritària dels seus ciutadans i al capdavant de la defensa dels drets i les llibertats.

Article publicat a la revista FONTS, número 72. Argentona, octubre 2017